Luomen es troba a mig cami entre Dunhuang i Xi'an. L'hem escollit com a parada entre d'altres ciutats que tenen coves budistes perque es, segons diversos blocs que hem llegit (de fa un o dos anys) un "poblet petit, encara amb essencia, sense ciment, grans edificis i encara poc turisme".
Segons la LP, no hi ha estacio de trens, nomes un hotel (la casa d'una dona que lloga unes poques habitacions) i un restaurant. Perfecte, vam pensar, perque tota ciutat xinesa que hem vist fins ara es una replica de l'anterior, sense gust, molt de ciment, edificis i mes edificis i invasors de la cultura existent.
I alla anem nosaltres, cap a Wushan, el poble del costat que si que te estacio de trens. El paisatge ja no es tan arid com el que hem vist fins ara (quina cosa mes dura comerciar en aquell temps, tot desert de roca i pedres, ja fa molts dies que nomes veiem desert). S'alternen ara muntanyes i camps de conreu i el Riu Grog que es creua trenta cops per entre la linia de tren.
La gent es mes senzilla i sembla que al vago en el que viatgem s'ha corregut la veu que hi ha uns "aliens". Una noia que diu que parla angles s'atreveix a apropar-se, despres d'uns quants intents que han durat ben be una hora. Ens diu "hello" i li contestem "Mijao". Llavors tot d'una es comenca a aixecar gent, alguns amb l'excusa de portar el crio al wc, a mirar. Ens acribillen a preguntes d'allo mes senzilles. "pregunta si els agrada la Xina", "pregunta si al seu pais tothom te telefon mobil",... i aixi estem una bona estona. En general, son agradables.
Xerrant xerrant, se'ns ha passat la parada del tren. No ben be,.... resulta que ara Luomen te parada de tren, pero no ens han deixat baixar perque en el nostre bitllet posava "Wushan" i nosaltres, com no estem segurs de la pronunciacio, tampoc no ens hem decidit a baixar, ja es fosc i no sigui cosa que fem cap en algun lloc perdut de la ma de deu. Be, en algun lloc perdut de la ma de deu ja estem, pero tenim fe en Buda i en Ala.... Inshallah!!
Tot el vago es fa resso de que haviem de baixar en l'anterior, i ara tothom xerra i ens vol ajudar, aixo esta molt be. Baixem al cap de 10 minuts a Wushan i un policia s'ofereix a acompanyar-nos i parar el bus que va a Luomen. Val a dir que a la Xina els busos arriben a tot arreu, i normalment n'hi ha un cada 3-4 minuts en les zones urbanes i un cada 30 minuts per a trajectes interurbans. Es una passada. Aixi que en un no-res pugem al bus.
Luomen es una ciutat a mig fer. Hi ha un banc a mig acabar, els carrers a mig fer, les llums a mig instal.lar, una bona rotonda a l'entrada, un hotel gran amb retols en xines (de la casa de la dona, res de res), tres perruqueries juntes i hem comptat deu restaurants sense sortir d'un carrer. La Xina creix molt rapid.
Al dia seguent agafem una moto de tres rodes que fa de taxi per anar a veure les coves budistes de Shuillang Dong, un altre vestigi del pas del budisme per aquesta zona seguint el cami de la Ruta de la Seda.
A mig cami hem de baixar de la moto-cotxe perque la carretera se l'ha menjat el riu. No ens estranya, han construit a sobre de la llera del riu!!! (aixo es una constant en la construccio i fabricacio xinesa, la mala qualitat, juntament amb l'explotacio dels treballadors, un capitol per parlar ben estesament).
Al cap de mitja hora de cami molt agradable, acompanyats d'altres vilatans, ens trobem de nassos amb una roca pintada amb la figura de Buda i dues mes als costats, amb el color encara ben al descobert. Es una preciositat. No puc entendre com es conserven tan be les pintures, a l'exterior, i com ho vam poder esculpir i pintar, en una paret totalment vertical.
Fem unes fotos i tot d'una comenca a sonar una trompeta, despres una altra i fins a quatre, despres uns tamborets. Davant nostre, uns homes s'estan posant una capa i una gorra, comencen a cantar i a avancar cap a la muntanya, fan una ofrena i darrera nostra tot de xinesos budistes agenollats resant de cara a la figura de la muntanya. Al.lucinant. Fan uns resos mes i s'enfilen riu amunt, ens diuen que els seguim. I aixi fins una gorja, on hi ha un petit temple. Segueixen sonant les trompetes i la gent s'agenolla i comenca a cantar. La carn de gallina!!
No sabem quina celebracio es, pero hem tingut molta sort.
I el dinar, "samusses", pasta farcida de carn o verdures, depenent de la zona. Aqui, d'algues i patata bullida. Sona raro pero estaven bonissimes, ... nomes cal veure al Lluis...
La cuinera
0 comentaris:
Publica un comentari