29-10-2007
Xiahe es l'ultim punt de la Ruta de la Seda que visitem. El que hem fet ha estat una linia recta des del Kygyzstan fins Xi'an i despres tirar cap endarrera per seguir un altre dels ramals. Per que la Ruta de la Seda no era nomes un unic cami, sino molts camins que seguien els mercaders i que junts van permetre un intercanvi de productes, idees i cultura des d'Orient fins a Occident, en tota la seva extensio.
El cami des de Tongren a Xiahe es una petita aventura. Hem hagut de pujar a l'autobus a empentes, combatent amb tibetans i xinesos i els seus respectius sacs i caixes. Els seients son tamany "pitufo" i hem hagut de fer les 5 hores de trajecte mig girats cap al passadis. Feia un fred intens, tot el viatge hem anat amb el bomber, els guants i la gorra. Als peus, portavem dos parells de mitjons i sota els pantalons, uns altres d'interiors. Es el que fan ells per combatre el fred i ha estat molt bona idea comprar-los. Les fotos amb aquesta indumentaria de roba interior tan sexy, ens les guardem per nosaltres...
El paisatge es precios, arribem a una alcada de 3.300 metres i veiem els iacs pasturant per la vora de la carretera. Alguns passegen pel poble. En una parada, mengem un iogurt casola recent fet, ves a saber si amb llet de vaca o de dri. Els cims nevats s'amaguen darrera les muntanyes que ens envolten i de tant en tant es deixen veure.
Xiahe es un altre dels sis monestirs de l'ordre dels barrets grocs, juntament amb el de Kumbum. Son els dos que es troben fora de la Regio Autonoma del Tibet.
Al costat mateix de l'hotel comenca un dels murs del complexe, amb tot de molinets d'oracio.
A dins hi ha un poble sencer, lamasseries, temples, sales d'oracions i escoles d'estudis superiors de teologia, astronomia i filosofia. El complexe neix a la falda de la muntanya i s'esten fins el riu. Els temples de mes al nord sembla que estiguin enclavats a la roca, les parets estan pintades amb armonia amb el terreny, del mateix color que la terra. Algus son blancs, com aquest, amb les finestres, els sostre i la vorada de la teulada ben guarnida.
La "khoraja" -la volta sencera voltant els molinets i orant en tots els temples que fan cada dia els tibetans- te una llargada de 3km. Impressionant.
Decidim comprovar-ne la duresa i intentem seguir els monjos, els homes i les dones, els nens i els vellets, amb la intencio de fer girar tots i cadascun dels 1174 molinets i donar les tres voltes de rigor - seguint el sentit de les agulles del rellotge- dins i fora de cada temple.
Abans d'acabar el primer mur, ja estem cansats i amb el brac dret adolorit.
Gairebe tothom ens avanca, saludant-nos i aprovant la nostra "khoraja". El sol se'n va i cada cop hi ha mes gent fent les seves oracions. Ara ja anem per la falda de la muntanya, per la meitat mes o menys. Un monjo vellet ens ajuda, indicant-nos el cami a seguir. Aprofito la forca que fa Lluis en moure els molins per no haver-los de moure jo, no em queden forces. En la meva defensa dire que estem a 3.000 metres, hi a aquesta alcada manca l'oxigen.
El monjo vellet para a descansar i li passa el relleu a una tibetana velleta tambe. Porta el cabell amb dos trenes que es lliguen entre elles a l'alcada de la cintura.
Es fosc i el final de la Khoraja sembla que no arriba. Com poden fer aquesta gent cada dia aquest exercici tan dur?
Just abans del final, hi ha diversos temples que cal voltar tres cops per fora i tres per dins. Estan gairebe seguits, i quan acabem estem totalment fets pols i marejats. Mes o mes ho hem acabat, prenem aire i respirem contents.
La doneta ens dona la ma i s'acomiada.
0 comentaris:
Publica un comentari