dilluns, novembre 16, 2009

Van

Des de dalt del turó, coronat per una vella fortalesa de la què amb prou feines queden quatre pedres, ens impregnem de la verdor dels prats, del groc de les fulles caigudes i del blanc dels cims dels volcans que irromperen el curs dels rius i crearen aquest magnífic llac: el llac Van. La nostra mirada es perd en l'horitzó i l'esperit saltironeja capbussant-se en el color turquesa de les seves aigües.

El llac Van és el més gran de Turquia i dóna nom a la ciutat que ens allotja. Molts dels seus habitants son kurds, un poble escampat per quatre països: Turquia, Iran, Irak i Síria. Es calcula la seva població entre els 27 i els 36 milions i habiten en una regió que anomenen Kurdistan, un país no reconegut per les Nacions Unides. Es tracta d'un poble perseguit i arraconat, que a nosaltres ens ha mostrat el seu caliu i la seva generositat.

Visitem també l'illa d'Akdamar, on hi ha una petita església armènia que el govern turc ha reconstruït recentment com un primer pas per la reconciliació entre Turquia i Armènia, enemistats des de fa 100 anys.


L'entorn és inigualable. La silueta de l'esglèsia es veu difuminada en l'horitzó blau-cel. A mesura que ens acostem, el navegar pausat del ferry talla les aigües del llac. Prenen forma els detalls de la façana i dels finestrons i s'obre davant els nostres ulls un lloc idíl·lic on es respira una serenor que ens deixa endormiscats enmig de tanta bellesa.

dissabte, novembre 14, 2009

Adeu mocador, good morning Turkey!!!

De la mateixa manera que des de casa havíem traçat una ruta per entrar a Iran, des d'Isfahan en pensem una per sortir-ne i entrar de nou a Turquia. I quina millor manera de fer-ho que en tren?

Hi ha l'opció del Transasia, que en tres dies fa el trajecte Tehran-Istanbul, però nomès en surt un a la setmana i ja ens han confirmat que va ple. L'altra opció és el tren que surt de Tabriz, creua la frontera i arriba a Van, ja a Turquia.

I vét aquí que ja estem a l'agència comprant els bitllets de tren cap a Van. “El tren surt a les 20:10 i arriba a Van cap allà les 10:00 de l'endemà”, ens diuen.

I vét aquí que ja som a Tabriz, esperant per agafar el tren. El tren és un conjunt de ferralla rovellada i vagons ombrívols, tal i com ens havíen alertat a l'agència. El vagó és per 6 persones i comencen a arribar els passatgers. Una dona iraní amb un mocador fi de color blanc entra i saluda i s'asseu a llegir un llibre. Després hi apareix una bossa negra i un home iraní amb ulleres tipus “Buenafuente” i pereta. El segueix la seva filla, rossa tenyida i amb uns bonics ulls negres. Bé, de moment, anem bé. Sentim en la llunyania del vagó uns remecs en anglès que s'acosten inexorablement fins el nostre compartiment. Ens ha tocat un holandès estirat i engominat carregat de pesades maletes que munta “un cristo” perquè al vagó hi ha molta gent. I què volia el senyor, per 5 euros, l'Orient Express?

La dona del mocador blanc ja ens avisa que arribarem cap allà les 10 del matí. Però sortim puntuals i ens n'alegrem. Primera parada: 22:00 hores, control de passaports per sortir d'Iran. Ho enllestim ràpidament però no ens deixen pujar al tren i ens tenen a tots els passatgers en la freda estació durant tres hores i mitja.

Quan finalment ens autoritzen a pujar, tirem cap a la llitera volant! Segona parada: 05:00 hores, frontera turca. Mateix procediment, però aquest cop sí que ens permeten tornar al tren i, naturalment, el que fem és pujar a la llitera a dormir.

09:00 hores. Ens despertem, ja devem arribar a Van. Mirem afora... però si continuem a la mateixa estació! Es veu que encara han de revisar l'equipatge!

Així que, un cop revisat l'equipatge de tot el tren, finalment arribem a Van, a les 10:30h, i comprovem amb alegria com hem deixat enrere el paisatge àrid d'Iran pel paisatge majestuós del llac Van rodejat de cims nevats.

dijous, novembre 12, 2009

Isfahan, la meitat del món

Asseguts en el seient de darrera del taxi comprovem que Isfahan no és com la resta de les ciutats que hem visitat: allà on mirem es veuen amples jardins, arbres, flors... s'intueix una ciutat que va a un altre ritme, més pausat, més relaxat. I ens agrada.

Només deixar l'equipatge a l'hotel, sortim al carrer per poder xafar el més aviat posible la plaça de l'Imam, la Meydan-e Naghsh-e-Jahan. I allí, al bell mig de la plaça, amb el sol amagant-se per darrera les cúpules blaves i els ulls entervolits per les hores de viatge, mirem més enllà com qui mira l'horitzó que mai s'acaba. Sí, Isfahan és la meitat del món.

Fou el Sha Abbas I (1587-1629) qui la va embellir i li va donar personalitat. Els viatgers de l'època la nomenen en les seves cròniques com la ciutat més pròspera i moderna del món, amb una població propera al milió d'habitants.

I nosaltres fem un compte ràpid: és com 4 cops el camp del Barça... i encara ens quedem curts, medeix 510 metres de llargada per 165 d'amplada!!

No només la plaça és digna d'admirar, també els edificis del voltant: el Palau Ali Qapu, la mesquita de l'Iman i la mesquita Lotfollah han estat declarats, tots junts, bé cultural i Patrimoni de la Humanitat.

Satisfets d'aquest petit tast, tornem al centre i comença la pesada tasca de cada dia: on trobar un restaurant que serveixi alguna cosa més que kebabs. Iran és, de llarg, el país on pitjor hem menjat! I sopem en el restaurant d'un hotel de 5*, vaja, de “cataclec”, on mengem uns espaguetti i uns canalons d'espinacs... que han resultat ser de carn... com no!

Els següents dies fem les visites de rigor a les mesquites de renom, als minarets altíssims, a la catedral armènia del barri de Jolfa, als palaus Hasht Behesht i Chehel Sotun, al basar... però on realment gaudim és en els seus jardins, a l'ombra dels arbres, recostats sobre la frescor de la gespa, admirant el color de les flors i escoltant el cant dels ocells.

Gaudint dels jardins

... doncs això, gaudint.

dimarts, novembre 10, 2009

Shiraz (II). Persépolis

Persépolis fou la gran capital de l'imperi aquemènida, un conjunt de palaus assentats sobre una terrassa artificial de grans blocs de pedra construït per Dario I i ampliat amb els monarques Xerxes i Artaxerxes. Des que llegirem la trilogia d'Alexandre el Gran, rei de Macedònia, el desig de visitar les ruïnes de Persépolis es mantingué ferm en les nostres ments, i avui, per fi, estem aquí.

Pugem l'escala monumental que porta fins la primera construcció del palau, imaginant-nos que som un dels mandataris de les províncies subordinades que hi acudeixen a rendir tribut al gran rei. Un cop dalt, una gran porta de pedra amb dos enormes lleons alats de mig cos humà serveix per distribuir els visitants. Quedem enlluernats per l'enorme extensió dels palaus que s'aixeca davant nostre: enormes pilars de pedra que semblen posats a l'atzar, escales amb magnífics gravats que un dia van portar a les estances reials, portalades que no condueixen enlloc... Poc hi queda de la gran Persépolis: Alexandre s'encarregà de que no hi quedés ni rastre del gran imperi persa.

A 3 kilòmetres de Persépolis està Nash-e Rostam, el lloc on es troben enterrats reis elamites, aquemènides i sassànides que governaren entre el període 2.500 a.C. fins el 438 d.C. El conjunt és impressionant. El més visible són les tombes d'Artaxerxes I, Xerxes, Dario I i Dario II, amb tombes en forma de creu excavada a la roca, a uns 20 metres d'alçada. Hi ha preciosos relleus amb escenes de tornejos, lluites i victòries d'aquesta època. A l'altre costat es troba Kabah-e Zardusht, la torre del foc zoroastra.

A l'endemà realitzem més visites per la ciutat i acabem la tarda en un dels llocs més emblemàtics: el mausoleu del poeta Hafez. Nascut a Shiraz el 1324, va dedicar la seva vida a la mística, la poesia i el sufisme. Els seus poemes estan escrits en un llenguatge senzill, líric i apassionat però carregat d'ambigüitat i satiritzen la hipocresia dels líders religiosos musulmans de la seva època. Avui dia, la seva tomba és visitada cada any per milers de persones. S'hi acosten a mostrar els seus respectes llegint o recitant de memòria els seus textos. L'ambient en aquest lloc és màgic i posa els pèls de punta. Així és com els iranís rendeixen tribut als seus poetes i a la riquesa de la seva història. Sens dubte, el lloc que més ens ha impressionat d'Iran.

Sovint, un vers preciós
alleuja un cor ple de recança.

Hafiz


dissabte, novembre 07, 2009

Shiraz (I)

Shiraz, la ciutat dels poetes i de les flors. Una ciutat que no dubta a dedicar dos dels seus espais més emblemàtics als seus poetes -Saa'di i Hafez- ben bé val una visita. Si afegim que es troba a poca distància de les ruïnes de Persepolis i que té un dels basars més encantadors d'Iran, no hi ha dubte: Shiraz és un dels highlights del viatge.

De bon matí visitem la ciutadel·la Arg-e-Karim Khan, construïda entre 1749 i 1779 com una de les residències de Karim Kan. Rodejada d'una muralla amb quatre torres, una d'elles lleugerament inclinada. Passejar pel jardí interior és gaudir dels llimoners i tarongers, de l'aroma de les seves fruites, de la frescor de la seva ombra.

Al hammam o bany turc, una turista iraní ens explica l'ús de cada una de les sales, una d'elles destinada a la depil·lació femenina amb herbes naturals. Ens meravellem quan ens explica com l'aigua calenta passava per sota la sala i calentava el terra; que la forma del sostre feia que es condesés el vapor i que quan tornava al terra, en forma de fines gotes de pluja, es recollia en una mena de banyera on es refredava i servia per fer l'últim bany abans de sortir del hammam.

La següent visita és el basar Vakil. És fàcil perdre's en un basar com aquest on, en alguns dels passadissos, sembla que no hagi passat el temps: ara descobreixes una petita mesquita, ara un caravanserrall amagat, ara gaudeixes dels aromes de les espècies tant típiques d'Orient, ara d'una casa de te...

Dintre el basar es troba també la mesquita Vakil, una de les obres mestres del període zand. Disposa de dos magnífics iwans o portes d'entrada, al costat nord i sud, amb mosaics delicadament decorats. La sala d'oracions està sostinguda per 48 columnes en forma espiral. És, potser, la sala d'oració més bonica que hem vist des d'Erzurum i, tots sols, gaudim de la pau i de la quietud que ens proporciona aquest racó de la mesquita.

Per dinar, uns falafels en companyia d'unes dones vestides de negre, de cap a peus, que no dubten en oferir-nos la seva taula en comprovar que el petit local es ple.

I d'aquí al mausoleu Shah-e Cheragh, on no podem entrar les càmeres ni les motxilles ja que esperen la visita d'un important mulà o aiatolà. El lloc està ocupat per les forces de seguretat, bombers, serveis sanitaris i moltes, moltes ombres –nom amb el que definim les dones vestides de negre, de cap a peus-.

Per la nit, gaudim de la companyia de la Susy, la Diky i en Patrick, en un restaurant tradicional amb música en directe. A Iran, el nom “Restaurant Tradicional” no vol dir que facin els plats que cuinen a les seves llars, si no que vol dir: arròs, kebab de pollastre, kebab de corder, kebab de corder i pollastre, arròs i kebab de pollastre... uffffff!!!!! Però en aquest restaurant han estat més agoserats i disposen d'un buffet d'amanides i sopa que ataquem tots cinc (haurieu d'haver vist la cara del cambrer quan li vam dir que només menjaríem del buffet... la mandíbula se li va obrir fins tocar el terra).

I tornem a l'habitació ben tips i satisfets del nostre primer dia a Shiraz. A l'endemà visitarem Persepolis, però haureu d'esperar al següent relat per saber com va anar... paciència!!!

dimarts, novembre 03, 2009

Yazd

En tot viatge sempre hi ha un moment en què el viatger ha de variar el seu trajecte, en què les hores passades a casa traçant diverses rutes no serveixen per res i s'ha d'improvisar.

Això és el que ens ha passat quan no hem pogut comprar ni billets de tren ni d'avió cap a Mashad pels propers dies. Des d'Anzali són moltes hores de bus i encara que podríem parar en algun lloc enmig del trajecte, el cert és que a cap dels dos ens apeteix fer-ho. Així que decidim canviar el rumb i deixar Mashad per més tard (al final, saturats de mesquites i mulahs decidirem no anar-hi).

I on anem?... des d'Anzali no hi han massa opcions, així que hem d'anar a Tehran. I, just abans d'arribar a l'estació de bus, veiem una agencia de viatges. Fem aturar el taxi, entrem a corre-cuita, preguntem i pam! ja hem decidit la ruta: a Tehran, agafarem el tren de les 20:00 que arriba a les 03:00 al nostre destí.

- Timoner, fixi el rumb!!! hem de creuar el desert de Dasht-e-Kavir!!! propera parada, Yadz!!!

Yadz es una ciutat-oasi enmig del desert, punt de parada obligatòria de les caravanes que recorrien la Ruta de la Seda. Aquí els comerciants podien descansar abans d'aventurar-se als perills del sol, la sed i els saltejadors de caravanes, en la seva ruta cap Orient o Occident. Un dels viatgers que va passar per aqui va ser Marco Polo, al 1272, que nombra la ciutat en les seves cròniques com un centre de tràfic comercial i cita una tela de seda i or que s'exportava a tot el mon.

La ciutat antiga està construïda amb fang i palla, tota ella té el color de les arenes del desert. Estrets carrerons per protegir-se del sol, torres que s'eleven al cel per atrapar l'aire fresc i refredar les cases i les enormes cisternes d'aigua, cúpules on s'emmagatzemava el gel, petits caravanserralls i moltes cases de rics comerciants amb meravellosos patis interiors ara reconvertits en hotels.

En un d'ells ens allotgem nosaltres. Gestionat per un iraní i un motxiler holandés, es un tros de paradís a la terra. Amb una font enmig del pati i sobretot, un acurat menu on pots gaudir tant del menjar occidental com iranià o de Yadz. Així, un dels plats que més em deleïten es l'estofat... de camell!!! Balsebre, que m'he menjat dos camellets dels que tens al blog!!! ummmm.... que bons!!!

Mesquita Yazd


Minaret a Karanaq

Un camellet i un somriure...

Torre del silenci

Edificis religiosos del rite zoroastra

Torres de refrigeració de la cisterna

El nostre hotelet a Yazd, el Silk Road

dilluns, novembre 02, 2009

Unes fotos

Per complir els desitjos de la Sandreta, aqui van unes quantes fotos perquè ens vegeu les cares.


Uns amics


Gaudint d'una passejada pel bosc


Màquines gimnàstiques al passeig d'Anzali


Per matalàs...unes quantes mantes

diumenge, novembre 01, 2009

Bandar-e Anzali, el mar Caspi

Estem a Bandar-e Anzali, una de les principals ciutats de la zona del Mar Caspi, al nord-oest del país. Hi hem vingut per veure el mar, per provar el peix i per veure si és veritat el que diuen, que és una de les ciutats més obertes, per què hi acut la gent rica a banyar-se a les platges.

Aquí ens espera l'Elias -l'amic de Masuleh- que ens vol ensenyar la ciutat. Ens porta a un restaurant i ens recomana el “peix blanc” i el “peix caviar”. Anem a provar-lo! El primer ens el porten fregidot i acompanyat d'arròs blanc. Buahh! és tan insípid com el seu nom indica, quina cosa més sosa! L'altre, el peix del qual s'extreu el caviar, és més suau i saborós, però el cuinen a l'estil del kebab, en forma de brotxeta i també amb arròs blanc.

Més tard caminem pel passeig marítim, però és un passeig que no dóna al mar sinó al port industrial, ple de grues i vaixells de càrrega. Per aquest port entra la mercaderia pesada que s'escapa del bloqueig internacional: Rússia subministra metall, tecnologia, vehicles...

Passegem per la zona comercial que era, en l'època del Shah, on hi havia les cases de la gent adinerada, de gran qualitat arquitectònica, com a petits palauets. Però amb la Revolució foren totes destruïdes i ara hi han construït uns magatzems-botiga horrorosos.

Igual ha passat amb la residència del Shah i els jardins: ho han reparcel·lat, han construït una mesquita i el palau l'han convertit en museu naval. Però ha valgut la pena veure'l, per fer-nos una idea de com vivia l'últim Shah de Pèrsia, fa només trenta anys. L'Elias ens ho mostra amb una pena... ha de ser molt dur veure com dia a dia es destrueix la història i la riquesa de la teva pàtria.

Hem de dir que no hem vist cap canvi en la gent d'Anzali. Hi ha dones amb el xador negre fins els peus i d'altres amb el mocador negre ben lligat o cosit per sota el coll, com en tots els llocs que hem vist fins ara. Crec que la que més ensenya el cabell sóc jo, que porto el serrell per fora...

Per a rematar la tarda, fem una visita a la geladeria que fa els gelats més bons de tota la ciutat, segons diu l'Elias. La cosa ha anat així: demanem 3 copes de xocolata, ens les porten i ens avisen que “aquesta és de plàtan, aquesta de caramel i aquesta de nescafé”. Ehhhh?? Entre riures, ens les sortegem.

  • Elias -li pregunto- està bona la teva copa?

  • Sí, molt bona. Però és de plàtan.

  • Ah. Lluís, està bona la teva?

  • Sí -em diu- boníssima. Però és de plàtan. I la teva?

  • Bona, bona. Però és de plàtan...

En acabar, comprem els bitllets de bus per marxar a Tehran i ens despedim de l'Elias, un bon amic que malauradament no tornarem a veure en aquest viatge. Circumstàncies familiars, de la seva part, impediran que ens retrobem a Shiraz.

Bona sort amics, esperem que es compleixen els vostres desitjos d'un país millor i democràtic!!!

dimecres, octubre 28, 2009

Masuleh (2)

La dutxeta, el descans i, sobretot, l'amanida i la truita amb patates de bossa, ens ha reviscolat. El paisatge a Masuleh és verd i muntanyós i és més fàcil respirar. El nostre palauet té vistes a tota la vall i llevar-se aquí és tota una alegria.

Aquest matí hem quedat amb dos nois iranís que vam coneixer ahir. Passem el migdia a la terrasseta dels nous amics, prenent cafè i pastes i xerrant. A la tarda ens conviden a acompanyar-los a caminar per les muntanyes, ooohh, tota una delícia!

Per la tarda, visitem un petit temple zoroastra enmig del bosc, reconvertit – com no – en un mausoleu musulmà. La religió zorastra es molt antiga, previa al cristianisme i a l'islam. Els seus fidels adoraven el sol i encara avui pots trobar nombrosos creients repartits per tot Iran. En els temples tenen un foc encés que no s'ha apagat des de fa centenars d'anys.

El símbol zoroastra del petit temple, ha estat arrencat de la paret, deixant a la vista la pedra antiga de la construcció. Ho han arrencat recentment, no deu fer ni una setmana, segons ens comenten els amics. Però a l'exterior, amagat per les branques d'un arbre, encara es veuen els simbols que identifiquen el temple com a zorastra: un mirall per reflectir el sol i a sobre, unes celles pintades.

Passem dos dies més a Masuleh, gaudint de l'entorn, del bon menjar mediterrani i de les noves amistats. Quan els viatgers parlen de l'amabilitat i de l'hospitalitat dels iranians, volen dir precisament això, ara ja ho hem descobert.

Ens despedim de Masuleh i d'un dels nois, amb l'altre hem quedat a Anzali, perquè ens ensenyi la ciutat i poder veure el Caspi.

diumenge, octubre 25, 2009

Masuleh (1)

Asseguts a la taula de la teteria de l'Amir, assaborim un çay després d'un dia dur de treball: un tren nocturn des de Tabriz ens ha deixat a Qazvin cap allà les 5 de la matinada, hem caminat almenys 2 kilòmetres pels afores de la contaminada ciutat fins l'estació d'autobusos, hem pujat al bus que ens havia de portar a Rasht i que ens ha abandonat en plena autovia -a 20 kilòmetres del nostre destí- on el conductor ha aturat un cotxe per a que ens portés fins la ciutat, una super-bronca amb aquest conductor maleducat, un minibus a Fuman i, finalment, un taxi ens ha deixat a Masuleh.

Masuleh és un petit poble que s'escampa per la falda quasi vertical de la muntanya. Els vilatans han desenvolupat una tècnica constructiva enginyosa, que els ha permés aixecar cases de fins a 3 pisos d'alçada i aprofitar el sostre de les cases com a carrers. Aquest semblava el lloc ideal per descansar i prendre una mica d'aire fresc, però... en arribar, veiem cotxes i més cotxes, dos autobusos i centenars de persones al poble. (!!??) Què ens està passant? Sembla ser que és l'aniversari de la mort de no sabem quin mullah i són tres dies de festa, vaja, que tots els iranians han tingut la mateixa idea que nosaltres. El poble està desbordat i no hi ha allotjaments lliures.

Decidim que això no pot ser, que alguna cosa ens està passant en aquest viatge i que hem de canviar la dinàmica que portem. Així que apliquem novament la teoria budista de ser positius: el millor que podem fer és seure a prendre un çay, descansar i, amb el cap més clar i la ment lliure, la sol·lució vindrà.

I ve l'Amir, ens serveix dos tes i, s'apiada de nosaltres: “si no trobeu lloc on passar la nit, us puc llogar casa meva”. Vaja, el seu palauet: una sala-menjador-habitació plena de catifes al terra, bany, vistes a les muntanyes i... una cuina!!! Ohhh, no us podeu ni imaginar els plats que ens imaginem...