Shiraz, la ciutat dels poetes i de les flors. Una ciutat que no dubta a dedicar dos dels seus espais més emblemàtics als seus poetes -Saa'di i Hafez- ben bé val una visita. Si afegim que es troba a poca distància de les ruïnes de Persepolis i que té un dels basars més encantadors d'Iran, no hi ha dubte: Shiraz és un dels highlights del viatge.
De bon matí visitem la ciutadel·la Arg-e-Karim Khan, construïda entre 1749 i 1779 com una de les residències de Karim Kan. Rodejada d'una muralla amb quatre torres, una d'elles lleugerament inclinada. Passejar pel jardí interior és gaudir dels llimoners i tarongers, de l'aroma de les seves fruites, de la frescor de la seva ombra.
Al hammam o bany turc, una turista iraní ens explica l'ús de cada una de les sales, una d'elles destinada a la depil·lació femenina amb herbes naturals. Ens meravellem quan ens explica com l'aigua calenta passava per sota la sala i calentava el terra; que la forma del sostre feia que es condesés el vapor i que quan tornava al terra, en forma de fines gotes de pluja, es recollia en una mena de banyera on es refredava i servia per fer l'últim bany abans de sortir del hammam.
La següent visita és el basar Vakil. És fàcil perdre's en un basar com aquest on, en alguns dels passadissos, sembla que no hagi passat el temps: ara descobreixes una petita mesquita, ara un caravanserrall amagat, ara gaudeixes dels aromes de les espècies tant típiques d'Orient, ara d'una casa de te...
Dintre el basar es troba també la mesquita Vakil, una de les obres mestres del període zand. Disposa de dos magnífics iwans o portes d'entrada, al costat nord i sud, amb mosaics delicadament decorats. La sala d'oracions està sostinguda per 48 columnes en forma espiral. És, potser, la sala d'oració més bonica que hem vist des d'Erzurum i, tots sols, gaudim de la pau i de la quietud que ens proporciona aquest racó de la mesquita.
Per dinar, uns falafels en companyia d'unes dones vestides de negre, de cap a peus, que no dubten en oferir-nos la seva taula en comprovar que el petit local es ple.
I d'aquí al mausoleu Shah-e Cheragh, on no podem entrar les càmeres ni les motxilles ja que esperen la visita d'un important mulà o aiatolà. El lloc està ocupat per les forces de seguretat, bombers, serveis sanitaris i moltes, moltes ombres –nom amb el que definim les dones vestides de negre, de cap a peus-.
Per la nit, gaudim de la companyia de la Susy, la Diky i en Patrick, en un restaurant tradicional amb música en directe. A Iran, el nom “Restaurant Tradicional” no vol dir que facin els plats que cuinen a les seves llars, si no que vol dir: arròs, kebab de pollastre, kebab de corder, kebab de corder i pollastre, arròs i kebab de pollastre... uffffff!!!!! Però en aquest restaurant han estat més agoserats i disposen d'un buffet d'amanides i sopa que ataquem tots cinc (haurieu d'haver vist la cara del cambrer quan li vam dir que només menjaríem del buffet... la mandíbula se li va obrir fins tocar el terra).
I tornem a l'habitació ben tips i satisfets del nostre primer dia a Shiraz. A l'endemà visitarem Persepolis, però haureu d'esperar al següent relat per saber com va anar... paciència!!!
Des de dalt del turó, coronat per una vella fortalesa de la què amb prou feines queden quatre pedres, ens impregnem de la verdor dels prats, del groc de les fulles caigudes i del blanc dels cims dels volcans que irromperen el curs dels rius i crearen aquest magnífic llac: el llac Van. La nostra mirada es perd en l'horitzó i l'esperit saltironeja capbussant-se en el color turquesa de les seves aigües.
El llac Van és el més gran de Turquia i dóna nom a la ciutat que ens allotja. Molts dels seus habitants son kurds, un poble escampat per quatre països: Turquia, Iran, Irak i Síria. Es calcula la seva població entre els 27 i els 36 milions i habiten en una regió que anomenen Kurdistan, un país no reconegut per les Nacions Unides. Es tracta d'un poble perseguit i arraconat, que a nosaltres ens ha mostrat el seu caliu i la seva generositat.
Visitem també l'illa d'Akdamar, on hi ha una petita església armènia que el govern turc ha reconstruït recentment com un primer pas per la reconciliació entre Turquia i Armènia, enemistats des de fa 100 anys.
difuminada en l'horitzó blau-cel. A mesura que ens acostem, el navegar pausat del ferry talla les aigües del llac. Prenen forma els detalls de la façana i dels finestrons i s'obre davant els nostres ulls un lloc idíl·lic on es respira una serenor que ens deixa endormiscats enmig de tanta bellesa.
