Xi'an, dies 2 i 3

Despres d'un dia d'ociositat esplendorosa i alimentacio insana pero que alegra el cor i l'anima, avui agafem el bus de color verd que surt del costat de l'estacio de trens per visitar els Guerrers de Terracota.



La Xina rep molt de turisme, pero el 80 o 90 per cent es turisme xines. Aixo vol dir que tothom viatja en paquets super-tancats i tot esta preparat per a ells.



La infraestructura turistica que demanem els occidentals es una altra: per nosaltres la modernitat i l'ecoturisme significa poder arribar en bicicleta als llocs, passejant tranquilament.



Per a ells la modernitat es arribar en autobus i caminar per una gran avinguda a rebossar de paradetes de records i souvenirs diversos.



Nosaltres procurem esquivar les botigues de souvenirs, pero es impossible. Per arribar a l'entrada del museu dels guerrers, hem hagut de caminar durant uns trenta minuts per la gran avinguda que sempre precedeix els grans monuments turistics xinesos i esquivar altres desenes de venedors (aigua, fruites, souvenirs,... fins i tot maletes!!!).



Despres hem arribat a la guitxeta, hem pagat i hem hagut de caminar durant mes de mitja hora pel mig d'un parc immens que han muntat. Si no vols caminar, doncs hi ha cotxets que et porten per un preu que ni vam mirar per no caure de la risa.



Ja ens haviem acabat l'aigua i suat la cansalada quan finalment vam arribar davant del primer edifici faraonic, on hi ha una dotzena de pantalles gegants connectades en circumferencia que expliquen la historia dels guerrers, la seva construccio per l'emperador -no recordo el nom, pero si que va ser el propulsor de la Gran Muralla- i la posterior destruccio de tots els guerrers per un altre emperador. Molt interessant.



El seguent recinte mostra la fase en que es troben els treballs de restauracio. Hi ha desenes de guerrers trencats i mig soterrats entre les runes, tal i com ho va deixar l'ultim emperador que va descobrir la tomba. Encara es poden veure restes de cendra de l'incendi i saqueig.



L'altre recinte es un hi ha els 6.000 guerrers, mes de la meitat estan encara soterrats. Impressionant, de veritat. Son a escala gairebe real, 1.86 m, tots diferents, la cara, el pentinat, la vestimenta. Es pot arribar a veure les diferents etnies que composaven aquest exercit, per les faccions de la cara i la forma de recollir el cabell. S'han trobat mes tombes en tota la geografia xinesa, pero aquesta es la que te un nombre mes gran de guerrers.



L'altre recinte es on hi ha els guerrers que formaven la guardia personal de l'emperador, la qualitat es encara millor, les linies de la cara i la roba molt mes detallada i perfecta.



Hem quedat tan meravellats -i tan cansats- que ens hem oblidat de fer fotos per al bloc, ho sentim.



l'ultim dia hem fet unes poques visites mes per la ciutat, visitant la Wild Goose Pagoda, construida per guardar els textos budistes traduits al xines que va escriure un monjo, enviat per l'emperador a l'India per coneixer el budisme.

Ahhh！！！

i m'oblidava del barri musulma de Xi'an, prova evident de l'arribada de l'islam fins a aquestes terres. Aqui hi ha la mesquita mes gran de Xina i el barri bull d'activitat en caure el sol, quan tot el carrer s'omple de parades de kebabs, botiguetes, cassoles amb plats coent-se, noietes preparant crepes a l'estil xines,... el mes curios son les cares de la gent: amb els ulls rasgats pero amb mocador al cap -les dones- i gorret blanc -els homes.

Xi'an, dia 1

20-10-2007

Ja hem arribat a Xi'an !!!!

Despres de moltes hores de tren i molts i molts quilometres recorreguts, hem arribat al nostre desti: Xi'an !!!!!!

Hem arribaaaaat !!!

Aixo es una passada, despres de tantes penalitats, dormint en trens, en hotelutxos de mala mort i altres penuries, aqui estem, Xi'an, disposats a gaudir de totes les comoditats que ens ofereixis.

-Que tens per nosaltres, Xi'an, una guest-house de categoria, habitacio amb bany per nosaltres solets, aigua calenta, llit comode i doble, en el mateix centre? Ens la quedem.

-Que tens per nosaltres, Xi'an, tres McDonalds al costat de la guest? Porta dos menus dobles de Cheese Burguer amb patates i quetxup i Coca-Cola gran. Ooooohhhhh, quin plaer pel paladar, despres de tants dies, una cosa que no pica, que te un gust mig familiar,.....oooohhhhh!! (i pensar que a casa no som consumidors d'aquests tipus de restaurants).

-Que mes tens per nosaltres, Xi'an, un centre super-fashion, tot de botigues de roba de marca, pasteleries tipus self-service, tot de pastes de xocolata i nata i fruites i galeries comercials de disseny d'avantguarda? Doncs a passejar s'ha dit i a gaudir de tot, tot i tot.

- Que la guest es una canya (Bell Tower Youth Hostel) amb una sala per llegir, amb sofas, musiqueta tipus Cold Play, molts altres viatgers, restaurant amb espaguettis carbonara i bolongesa requetebons? Doncs a dinar i a sopar, espaguetti, que, com diu l'Antonio el portugues, "come cuando ha, que no sabes cuando volta a haver")

I aixi passem tres dies, que ja ens toca. El primer de relax total, el segon i el tercer, treballem pel mati i a la tarda de botigues. Ara, ara si que son vacances. Pares, no patiuuuuuu!!

Aixo es una brotxeta de calamar

Luomen

23-10-2007

Luomen es troba a mig cami entre Dunhuang i Xi'an. L'hem escollit com a parada entre d'altres ciutats que tenen coves budistes perque es, segons diversos blocs que hem llegit (de fa un o dos anys) un "poblet petit, encara amb essencia, sense ciment, grans edificis i encara poc turisme".

Segons la LP, no hi ha estacio de trens, nomes un hotel (la casa d'una dona que lloga unes poques habitacions) i un restaurant. Perfecte, vam pensar, perque tota ciutat xinesa que hem vist fins ara es una replica de l'anterior, sense gust, molt de ciment, edificis i mes edificis i invasors de la cultura existent.

I alla anem nosaltres, cap a Wushan, el poble del costat que si que te estacio de trens. El paisatge ja no es tan arid com el que hem vist fins ara (quina cosa mes dura comerciar en aquell temps, tot desert de roca i pedres, ja fa molts dies que nomes veiem desert). S'alternen ara muntanyes i camps de conreu i el Riu Grog que es creua trenta cops per entre la linia de tren.

La gent es mes senzilla i sembla que al vago en el que viatgem s'ha corregut la veu que hi ha uns "aliens". Una noia que diu que parla angles s'atreveix a apropar-se, despres d'uns quants intents que han durat ben be una hora. Ens diu "hello" i li contestem "Mijao". Llavors tot d'una es comenca a aixecar gent, alguns amb l'excusa de portar el crio al wc, a mirar. Ens acribillen a preguntes d'allo mes senzilles. "pregunta si els agrada la Xina", "pregunta si al seu pais tothom te telefon mobil",... i aixi estem una bona estona. En general, son agradables.

Xerrant xerrant, se'ns ha passat la parada del tren. No ben be,.... resulta que ara Luomen te parada de tren, pero no ens han deixat baixar perque en el nostre bitllet posava "Wushan" i nosaltres, com no estem segurs de la pronunciacio, tampoc no ens hem decidit a baixar, ja es fosc i no sigui cosa que fem cap en algun lloc perdut de la ma de deu. Be, en algun lloc perdut de la ma de deu ja estem, pero tenim fe en Buda i en Ala.... Inshallah!!

Tot el vago es fa resso de que haviem de baixar en l'anterior, i ara tothom xerra i ens vol ajudar, aixo esta molt be. Baixem al cap de 10 minuts a Wushan i un policia s'ofereix a acompanyar-nos i parar el bus que va a Luomen. Val a dir que a la Xina els busos arriben a tot arreu, i normalment n'hi ha un cada 3-4 minuts en les zones urbanes i un cada 30 minuts per a trajectes interurbans. Es una passada. Aixi que en un no-res pugem al bus.

Luomen es una ciutat a mig fer. Hi ha un banc a mig acabar, els carrers a mig fer, les llums a mig instal.lar, una bona rotonda a l'entrada, un hotel gran amb retols en xines (de la casa de la dona, res de res), tres perruqueries juntes i hem comptat deu restaurants sense sortir d'un carrer. La Xina creix molt rapid.

A la rica sopeta de noodles, amb carn, espinacs, soja i algues.

Al dia seguent agafem una moto de tres rodes que fa de taxi per anar a veure les coves budistes de Shuillang Dong, un altre vestigi del pas del budisme per aquesta zona seguint el cami de la Ruta de la Seda.
A mig cami hem de baixar de la moto-cotxe perque la carretera se l'ha menjat el riu. No ens estranya, han construit a sobre de la llera del riu!!! (aixo es una constant en la construccio i fabricacio xinesa, la mala qualitat, juntament amb l'explotacio dels treballadors, un capitol per parlar ben estesament).

Al cap de mitja hora de cami molt agradable, acompanyats d'altres vilatans, ens trobem de nassos amb una roca pintada amb la figura de Buda i dues mes als costats, amb el color encara ben al descobert. Es una preciositat. No puc entendre com es conserven tan be les pintures, a l'exterior, i com ho vam poder esculpir i pintar, en una paret totalment vertical.

Fem unes fotos i tot d'una comenca a sonar una trompeta, despres una altra i fins a quatre, despres uns tamborets. Davant nostre, uns homes s'estan posant una capa i una gorra, comencen a cantar i a avancar cap a la muntanya, fan una ofrena i darrera nostra tot de xinesos budistes agenollats resant de cara a la figura de la muntanya. Al.lucinant. Fan uns resos mes i s'enfilen riu amunt, ens diuen que els seguim. I aixi fins una gorja, on hi ha un petit temple. Segueixen sonant les trompetes i la gent s'agenolla i comenca a cantar. La carn de gallina!!

No sabem quina celebracio es, pero hem tingut molta sort.

I el dinar, "samusses", pasta farcida de carn o verdures, depenent de la zona. Aqui, d'algues i patata bullida. Sona raro pero estaven bonissimes, ... nomes cal veure al Lluis...

La cuinera

Dunhuang

18-10-2007

Dunhuang es troba al nord del desert del Taklamakan, vorejant-lo. El seu atractiu son les dunes -si vols veure-les, has de pagar.... es ridicul!!- o agafar qualsevol cami secundari esquivant la guitxeta. I sobretot, les coves de Mogao, unes de les mes grans de la Xina.

A la tarda agafem el bus de color verd que ens porta a les coves. L'entrada ja val una pasta... 160 yuans, uns 16 euros. Es una passada, si pensem que l'habitacio ens costa 25 yuans per cap. Al llarg de tota la ruta anem trobant viatgers que van i venen en una o altra direccio i una pregunta sempre es la mateixa: val la pena visitar les coves de Mogao? Lluis diu que per 160 yuans no, sobretot perque no es poden fer fotos. Jo dic que si.

Es poden visitar unes 5 o 6 coves, on els monjos budistes van anar excavant i esculpint figures de Buda i Bodhishatves. Les formes de la roba, dels vestits i les pintures mostren les influencies de les diverses cultures que es van anar exportant a traves de la Ruta de la Seda. Per exemple, hi ha una estatua de Buda amb els cabells amb rinxols. Es diu que es una influencia grega.
Si algu te intencio de visitar-les, que no llegeixi el seguent, aixi li agradaran mes: Hi ha dos coves on tu et situes als peus d'uns peus de Buda assegut. Aquests Budes tenen uns 35 o 40 metres. Son espectaculars.

Val a dir que, a mesura que anem adentrant-nos a la Xina Xina, mengem molt i molt millor.

Turfan

16-10-2007

-Me han dicho que Turfan es un timo -ens diu a Bishkek un hongares que parla castella-.
-No!! seguro que es bonito, es la segunda zona mas baja del mundo.... es troba a 134 metres per sota del nivell del mar -li faig jo.

A mes, la seva historia tambe es remonta a temps de la ruta de la seda, gracies a que els seus habitants es van dedicar a foradar sota la roca per portar l'aigua de les muntanyes del nord fins a aquelles terres desertiques, convertint la zona es un oasi i permetent la seva existencia fins avui. Es diu que hi ha 5.000 quilometres de canals subterranis. Es diuen karez.

Per la seva sequera i nul.la humitat, es famos el seu raim i les seves panses. Hi ha munts i munts de panses apilats en les parades ambulants i en els mercadets. Mai n'haviem vist de tants colors!

A mes, hi ha la mesquita de l'Emir, amb un minaret d'estil afga d'arquitectura extraordinaria, es precios i el cami per arribar-hi, pel mig d'un poblat uigur i camps plenes de vinyes, es molt maco.

A part d'aixo, hem de donar la rao a l'amic de l'hongares: Turpan es un timo. Ens hem pegat 24 hores de tren, nomes per veure el minaret.

Kashgar, acaba el Ramadà

13/10/2007

Kashgar es una ciutat que en el seu temps fou un punt importantissim de la Ruta de la Seda, era una de les ciutats oasi.
Avui dia, és una ciutat dual. La culpa és dels xinesos, que han arribat i han imposat la seva cultura, invasius, i marginant els uigurs. Aquests han lluitat per la seva independencia i han estat fortament reprimits.

Moure's per Kashgar és creuar carrers i avingudes de quatre carrils, perdre's entre retols comercials i esquivar motos electriques. Aixo si estas a la ciutat xinesa.

Moure's per Kashgar és passejar tranquil.lament per estrets carrers, amparats per cases de planta baixa, olorar especies, fruites i l'olor a corder a la brasa i pa calent, esquivar carros tirats per ases. Aixo si estat a la ciutat uigur.

A primera hora del matí anem a la mesquita Id Kah, la més venerada per ells, però ens ho impedeix una multitud d'homes que asseguts al carrer amb una petita catifa es preparen per resar. Com que a la placa de davant de la mesquita no hi caben, van ocupant els carrers.
Aconseguim arribar a la placa despres d'una bona estona donant tombs pels carrers. Està a rebentar. Es impressionant.

Quan acaba la oració un grup de tres tamborilets i una flauta toquen música uigur des de dalt de la Id Kah. La Nuria es posa a dibuixar asseguda a unes escales i aviat està rodejada de persones que miren. Ha d'apartar algunes per tal de poder veure la mesquita. Tothom fa signes d'aprovació, ha dibuixat la mesquita magnificament.

A pocs metres, en un cercle cada cop més gran, comencen a ballar espontàniament una dansa tradicional un grup de joves. Cada cop hi ha mes gent. Estan així tot el matí.

Pels carrers les parades de menjar, que durant el dia estaven tancades, ara estan plenes de gent. S'ha acabat el Ramadà i la gent ho cel.lebra. Els homes amb els seus millors tratjes, les dones maquillades i els nens comprant caramels i joguines. Es una festa i nosaltres la gaudim.

Típica barba Uigur

La Nuria dibuixant

Els kebabs

Id Kah mesquita

Unes fotos del pas

Menu del dia: pa i pebrot

El nostre transport

Els Pamirs, al fons

De Sary Tash a Kashgar. Irkeshtan pass

09-10-07

Les caravanes que portaven mercaderies per alguns dels ramals que ara es coneixen amb el nom de Ruta de la Seda, creuaven els Pamirs per entrar en un territori encara mes inhospid, dominat per ordes de guerres de tribus mongols. En epoques posteriors, l'hegemonia de diverses dinasties d'emperadors xinesos arribava fins aquestes terres, cosa que permetia el trafic de mercaderies amb mes seguretat. A l'altra banda dels Pamirs, en el que ara es Xina, un cop superat el pas de l'Irkeshtan, el premi a la duresa del viatge, del clima i dels atacs dels bandits era la ciutat oasi de Kashgar.

Per a nosaltres, que juguem amb l'avantatge de viatjar sense haver de patir aquestes dificultats, les setmanes de trajecte se'ns converteixen en un dia, intens, dur i esgotador.

Sary Tash tambe es l'ultim poble abans d'accedir al Tayikistan. Per aqui passen tots el camions que transporten la droga que surt del Tayikistan i de l'Afganistan, que a traves del Kazahstan i Russia es distribueix a Europa.

Amb tota la roba possible col.locada sobre el cos, ens plantem davant de la carretera pedregosa que porta a Xina. A l'esquena, els Pamirs ens observen expectants. Durant una hora i tres quarts, els unics que circulen per aquest caminal internacional son mitja dotzena de ramats de cabres i ovelles.

Finalment passa per aqui un camio, parem el dit i ... amunt! ja estem en cami.

Comenca la travesia. El cami no permet als camions circular a mes de 30 km per hora, aixi que gaudim del paisatge, pastures, estepes i muntanyes, seques i quebrades, altres nevades, durant quatre hores.

En el pas fronterer kirguis estem un parell d'hores, ens fan una mini entrevista, ens segellen la sortida i hem d'esperar que els xinesos acabin de dinar i obren la frontera, que es troba a 7 km, per a poder continuar. Fem un tram a peu, amb les motxilles a l'esquena. L'altre tram el recorrem pujats en un altre camio kirguis.

Un cop passat el control fronterer xines, ens esperen 260 km fins Kashgar, ara si, per una bona carretera. Aquest cop ho fem amb taxi.

El trajecte ha durat tot el dia, des de les 7 del mati fins les 8 de la tarda. No hem esmorzat, no hem dinat i tampoc podem sopar: A Kashgar funcionen amb l'horari de Beijing, que son dues hores mes. Hem d'escollir: o sopar o dutxar-nos. Despres d'uns quants dies sense poder-ho fer, triem la dutxa.

Ja som a la Xina.

D'Osh a Sary Tash

08/10/07

Sortir del pais per terra, seguint la Ruta de la Seda tal i com ens haviem proposat, no es feina facil. A traves del pas de l'Irkeshtam, entre els Pamirs, la carretera des d'Osh es llarga i dura.

Per comencar, trobar un transport ha estat complicat ja que hem perdut el bus per exces de gent. Els taxistes ens demanen 200$ per anar. Un home Kyrgyz, la seva dona i la seva filla tambe hi van. Ens diuen que esperem que ells s'encarreguen de localitzar un taxi. Al cap d'una estona, torna amb el conductor i iniciem el regateig deixant el preu final en 13$, tots dos.

El vehicle es sovietic i mig destartalat, pero cap alla anem! La carretera es forca dolenta pero el pasisatge es fabulos. Passem per una vall gairebe deserta , amb un riu sec i alguns populus a la vora. Assomant-se timidament al fons les muntanyes amb els cims nevats.

A meitat cami parem en un petit mercat. Aprofitem per comprar algo per dinar: pa, pomes i un pebrot que Lluis es menja cru per acompanyar el pa. No cal dir que tothom el mira.

A partir d'aqui el fred es mes intens. Comencem a pujar per una carretera pedregosa i per asfaltar. Al cim, ens aturem per fer unes fotos, mentre el conductor posa neu al motor per refredar-lo. Al tornar a pujar al vehicle tenim que empenyer per tal d'arrancar.

De baixada, corba rera corba s'entreveuen les planicies, es l'estepa que ens espera. Al fons es veuen quatre cases, es Sary Tash. Per fi hem arribat, despres de mes de 5 hores.

Trobar un lloc per passar la nit no es dificil, nomes hi ha un lloc. Ens assignen una sala d'estar, sense llits i amb catifes al terra. Ja ens esta be. Han disposat una petita estufa per tal de calentar l'estansa. Per sopar, arros i te calentets a l'habitacio.

Ara nomes toca passar la nit i dema intentar arribar a Kashgar.

Festa a la Osh Guesthouse

Osh Guesthouse es el lloc recomanant per allotjar-se a Osh, segons la biblia dels viatgers, la Lonely Planet (LP). Cal anar en compte, de vegades te forca errades, em temo que la fama ha fet disparar edicions sense reparar gaire en correccions. A mes, hi ha paisos que canvien molt rapidament i sempre s'ha de fer servir el sentit comu quan es viatja.

Osh GH esta situat en el quart i ultim pis d'un edifici mediocre que es cau a trossos. Hi ha dos dormitoris amb tres i quatre llits cadascun, una sala comu, una cuina i un lavabo. Diu la guia que per la dutxa i la cuina s'ha de pagar extra. Jo crec que aqui hi ha una errada: els propietaris et donen un premi si aconsegueixes dutxar-te. Rentar-se les dents es mes dificil encara, ja que amb la boca plena de dentifric, obligatoriament has de respirar pel nas. Greu problema.

Al dormitori hi ha una japonesa massa callada, un frances molt simpatic i nosaltres dos. Xerrem llarga estona, llegim i tanquem el llum. Llavors comenca la party: les meves tripes inicien un ball de diables que durara fins ben entrades les tres de la matinada, quan seran expulsats drasticament del meu cos. En aquest proces haure acudit d'incognit a l'altra festa que hi havia muntada al lavabo, on escarabitxes de totes les edats i nacionalitats feien una trobada. Segur que havien arribat seguint la Ruta de la Seda i ara creuaven les fronteres de les rajoles, de les grietes i de les ranures de les parets sense cap tipus de control policial. Com no havia estat convidada i la pudor fetilenta d'aquell indret no convidava tampoc a allargar l'estada, vaig tornar-me'n cap a la calidesa del meu sac de dormir, no sense abans fer una ultima deposicio, com a agraiment als anfitrions d'una de les guesthouse mes asqueroses en les que he estat. Ben pensat, l'agraiment hauria de ser per als autors de la ultima edicio de la guia LP d'Asia Central. Doncs aixo, per a ells.
A l'endema, a mes de la ressaca... ohh! sorpresa! A la festa dels constipats declarada pels turistes a causa de l'inminent arribada de la neu al pais, les puces de totes les mantes de la guest havien fet cap al meu sac. Tan contentes estaven del gustet a kebab i patates fregides del sopar que devia tenir la meva sang, em van deborar des de la planta dels peus fins al coll, les males putes. (amb perdo).

Osh

Osh es la segona ciutat mes gran de Kyrgyzstan. Amb una antiguitat de mes de 2.500 anys, els seus habitants presumeixen que la seva ciutat es mes antiga que Roma. Diverses llegendes atribueixen la seva fundacio a Alexandre el Gran i inclus a Salomo.

Sigui com sigui, la seva posicio estrategica en un creuament de camins enmig d'antigues rutes comercials, garanteixen la seva existencia al llarg dels anys. El seu mercat s'allarga per quasi un quilometre al costat del riu, en el mateix lloc que fa mes de dos mil anys els mercaders provinents d'Asia i Europa intercanviaven seda, jade, especies i, no cal oblidar, cultura i religio. Fou aixi com el cristianisme arriba a Asia, el budisme s'extengue de la India a la Xina i l'islam cap a l'Asia Central.

El mercat que ara passegem s'organitza seguint les antigues estructures, en forma gremial. Entrem per una portalada seguint l'olor de les especies, que sempre ens atrauen. Dins s'estenen desenes de parades de verdura i mes enlla, les sindries i els melons mes grans que mai hem vist. Hi ha roba i calcat, carretons amb mantes on s'exposen els pans rodons, plastics i olles. Menjar preparat en forma de vinagretes, ous, fruits i fruites seques i molt de raim, es la temporada. La gent ens mira amb estranyesa, es nota que per aqui no passen gaires turistes. Pero son simpatics i agradables. Es deixen fer fotos contents, i encara mes que es posen quan els hi mostrem. Unes dones tenen uns povals plens fins dalt d'alguna cosa que sembla nata, potser ho es, pero ens atrevim a provar-ho, no sigui que haguem de passar una mala nit. Barcelona Real Madrid, ens fan!! la televisio i internet arriba a tot arreu.

06/10 De Bishkek a Arslanbob

El paisatge des de Bishkek fins Arslanbob travessant la vall de Fergana es tant impressionant com ens havien promes. A una hora de la capital, comenca ja l'ascensio als cims que hem de travessar.

Ens endinsem directament al mig de les muntanyes per una bona carretera de poques corbes. El roig de la pedra comenca a tacar-se de neu i mes endavant les muntanyes estan completament nevades. Arribats al cim, un grapat de cotxes aturats davant del tunel. Els pastors i ramats de bestiar s'assomen per la sortida sent ells en aquell moment els amos de la carretera.

Ara descendim. Les muntanyes es fan nanes i el paisatge estepari es comenca a mostrar.Mes endavant, la roba comenca a sobrar. Estem ja a la vall de Fergana.
El llac Toktogul, blau com el cel, ens acompanya durant unes dues hores. Ens recorda el panta de Camarassa, mai s'acaba.

Arribem a Arslanbob a meitat tarda.
El coordinador de la CBT (agencia guvernamental pel turisme sostenible), ens recomana per passar la nit una de les cases del petit poble. Aqui la poblacio es 99% uzbeka.

La vall de Fergana, es part de tres estats: Uzbekistan, Kyrgyzstan i Tayikistan. Aixo produeix conflictes etnics, i fa pocs anys per aquesta regio hi va haver una matansa entre kirgisos i uzbeks. Diuen que si Stalin anava borratxo de vodka la nit que va dissenyar les fronteres.

Val a dir que el propietari de la guesthouse de Bishkek, ha demanat el telefon del conductor per assegurar-se que arribavem a desti. Quan hem canviat de transport per anar a Arslanbob, el nostre conductor li ha demanat tambe el telefon a l'altre. Com veieu, no podem viatjar mes segurs.

Unes fotos perque no s'avorriu

Sopant amb l'Atila

El vater, a l'exterior...

...i l'interior

Uns pans deliciosos i recent fets

De Bishkek a Song-Kul

Aquests ultims dies hem estat mes temps dalt d'un vehicle que al terra i entre aixo i que no disposavem d'internet, no ha estat possible escriure res.

De Bishkek vam marxar amb un noi hongares anomenat Atila cap a Kochkor, dees d'on voliem pujar al Song-Kul i dormir a les iurtes.
Pero el temps ens va tornar a jugar una mala passada i quan quedaven pocs quilometres per arribar, va comencar a nevar i vam haver dfe donar la volta. Vam passar la nit a casa del conductor.

De tornada vam parar a un descampat on s'apilen vagons de tren que la gent utilitza com a vivenda i com a petit negoci oferin productes als quatre vehicles que paren. La vida aqui es molt miserable.

En una d'aquestes parades hi havia una dona a la que li vam fer una foto. Ella, darrera la parada, va posar per la camera. Quan li vam ensenyar la foto, es va alegrar molt i ens va oferir kumys, una especie de iogurt, com agraiment.

Una de les tradicions mes denigrants i brutals que encara existeixen al Kyrgyzstan es la relacionada amb el casament. L'home, que ja s'ha fixat en una noia, amb ajut dels amics la rapta. Despres negocia amb la familia per pagar un preu per fer-la la seva esposa. Quan el tracte ja es definitiu la viola i a partir d'aquell moment ja es la seva muller.
Aquesta tradicio encara que prohibida encara es habitual al pais. I tot i que la noia el denuncia, les autoritats no fan res al respecte.

La dona del vago, possiblement seria una d'aquestes dones obligades a viure amb un marit que no estima i que la fan ser desgraciada.

Dos dies despres tornariem a Bishkek.

Guesthouse Nomad's Home

02/10/2007

A la guest on estem allotjats hi ha una noia, que ens es coneguda per alguna rao. Veiem que esta fent muntatge de video amb un portatil Mac (amb que si no?). Pero fins aqui no ens trenquem mes el cap, a xerrar i au. Fins que veiem la camera que hi te connectada, una de tipus professional. Finalment ens be al cap la cara que reconeixem: sembla una guia de Lonely Planet, concretament la que feia la serie Divas, pero no estem segurs.

Li preguntem:
-aixo ho fas per feina o per hobby?
Ella respon, potser massa rapid i tot:
-Just for fun- i ajup el cap.

Mmmmm!! ara si que t'hem enganxat.

-ens recordes a una reportera de la Lonely Planet.
-noooo!! -i es posa vermella.
-si, una que feia una serie de viatges que es deia Diva's.
-ohhhh, Yes, I am.

Jaaa!!!! Total, que acabem anant a sopar amb la reportera de la Lonely i l'home que l'acompanya, que resulta ser el seu pare. Diu que no la vol deixar sola per aquets indrets.
El restaurant de la cantonada resulta ser un bar karaoke, perque nomes entrar ens deixen sords pel volum de la musica. Be, realment tampoc ho hem encertat, perque tot d'una veiem sortir homes de darrera una cortina vermella. I altres noies que van entrant. Mmmm! aixo no sona gaire be. En fi, que abans que puguem donar la primera cullerada al nostre Laghman, unes de les noies es comencen a donar cops de puny. A la segona baralla agafem el que podem i marxem pitant i rient. La de la Lonely diu que li sap greu haver-se deixat la camera...

Aixi que hem acabat sopant en un restaurant-casa de putes!!!

Atrapats a Bishkek

02/10/2007

Doncs si, aquesta es la paraula: atrapats, i no nomes nosaltres, per unes circumstancies o les altres la major part dels viatgers de la guesthouse estem atrapats a Bishkek. Uns perque el vol no els hi surt fins d'aqui uns dies, altres per problemes amb el visat de la Xina, altres perque no aconsegueixen localitzar l'ambaixada de Pakistan, altres perque a la Xina son festes i han tancat les fronteres (!!!) i en el nostre cas perque la climatologia adversa no ens ha permes fer el trekking d'Ala-Archa.
Val a dir que aqui, al Nomad's Home, som els mes pobrets: uns francesos fan tota Asia en bici, porten ja dos anys. Uns altres venen de l'Uzbekistan en un viatge de 8 mesos, els altres venen de Tayikistan i continuen per Xina (fent la ruta de la seda tambe) i acaben a Filipines. Aquests s'estan un any i mig...!!

Si ahir vestiem maniga curta i tota la roba ens feia nosa, avui hem hagut de posar-nos tota la roba que hem trobat (guants, polar, coll). Pero cap problema, estem visitant la capital.

Com que aquesta ciutat no te massa que oferir als turistes, hem anat a veure el mercat. Hem passat un bon mati curiosejant entre les especies, les parades de carn, les de mitjons (mai se sap) i hem dinat un dels plats tipics: laghman, una especie de caldo amb fideus, verdures i carn. De postre una magdalena de panses bonissima.

La capital es d'estil sovietic, amples avingudes rectangulars tipus escacs i verdes, molt verdes. Hi ha arbres a banda i banda de tots els carrers, cosa que fa del passejar una cosa agradable. A la zona on estan els edificis guvernamentals, tot de militars i policies amb medalles. Hem vist el canvi de guardia, al costat del monument a la llibertat, on fins fa poc encara hi havia una estatua de Lenin.

D'Istanbul a Bishkek

Despres d'una escala a Istanbul de 25 hores, en la que hem gaudit de la festa nocturna del Ramada i hem pogut visitar per tercer cop aquesta magnifica ciutat, per fi hem arribat a Kyrgyzstan.

L'arribada al pais no ha estat tant be com esperavem. Els de la guesthouse es van confondre amb la data d'arribada i no ens van venir a buscar. Aixi que, a discutir el preu amb un nuvol de taxistes, cap dels quals coneixia l'adreca. Finalment i despres d'una hora bona voltant per la capital mes fosca que recordem, arribem a la guest on, naturalment, tots dormien i no teniem habitacio. Per sort vam poder compartir una llitera amb dues noies que encara fan una ruta mes llarga que la nostra, tres i quatre mesos!!

La primera impressio ha estat la d'una capital silenciosa, sense cap mes soroll que un mosquit que ens rondava. Ves, colgats de mantes i amb mosquits voltant. El catre no tenia matalas, eren unes quatre mantes posades una sobre l'altra.
Al mati ens han despertat les rialles i xerrameques de dos francesos, mes tard unes angleses i aixi ha anat passant. Total, que en aquesta guest amagada hi dormiem unes 26 persones, tot ple.

Avui hem agafat transport public (marshutra) per visitar la Torre de Burana, una torre cilindrica que impressiona per les muntanyes nevades del fons. Es l'unic que queda de l'antiga capital dels Karakhanids.

Prometem penjar algunes fotos tan aviat com la tecnologia local ho permeti.

adeu.