Per fi s’acabava el ramadà. De bon matí els homes vestits amb les seves millors robes, s’apleguen al voltant de la mesquita d’Id Kah per fer la oració del final del dejú. Durant el dia la gent ho celebra, les dones passegen amb els seus vestits de colors i els nens reben regals.
La plaça està plena. Dalt la porta de la mesquita, quatre musics toquen una música que convida a la festa. De repent uns nois joves comencen a ballar una dansa tradicional. La gent els envolta i poc a poc s’afegeix. Al cap d’una estona la plaça és una gran rotllana i els joves no paren de ballar aquesta hipnòtica dansa, com ho havien vist fer als seus pares i avis.
Sembla que rés no hagi canviat, sembla que les costums es mantenen, llevat d'aquella pantalla gegant de televisió que els xinesos han posat davant la mesquita, com un signe del seu progrés i també d’ignorància i manca de respecte als uigurs i a la seva cultura en un lloc tant important com es davant la mesquita.
I els joves continuen ballant…
